Des de fa uns mesos s’emet des d’una cadena de televisió la sèrie El síndrome de Ulisses.

Si es busca informació sobre la síndrome d’Ulisses es troba que és una malaltia, en concret una depressió, que pateixen molts dels immigrants que arriben a un altre país per tal de poder guanyar-se la vida i, si entres a la web de la sèrie hi ha un apartat on s’explica què és la síndrome i ho defineix com “una depresión nostálgica que sienten los que no se adaptan a su nueva vida. Los síntomas son insomnio, ansiedad, disfunción sexual, cambios bruscos de humor, llanto incontrolable y irritabilidad”.

Qui hagi vist algun dia la sèrie ha pogut observar un conegut i maco actor, el qual representa el paper d’Ulisses, un jove adinerat que ha hagut de deixar casa seva i els estudis d’EEUU per venir a treballar en un ambulatori d’un barri marginal i no en una luxosa clínica familiar. Dins d’aquest ambulatori, viu situacions còmiques i divertides i, a la sèrie, s’enfoca tot amb un punt de comèdia. Tant les sensacions d’Ulisses, com les vivències, les situacions... tot s’enfoca amb un punt d’humor, però ningú s’ha parat a pensar que estan convertint una situació que viu moltíssima gent i que, a més, no és gens còmica, en un circ?

Què deuen pensar els milers d’immigrants (els ben situats i els que, per desgràcia, no ho estan tant) que pateixen aquesta síndrome en veure que una cadena pública emet una sèrie transformant totalment el sentit d’aquesta síndrome?

Ho mostra tot al revés, només cal pensar en les situacions que arriben a viure alguns immigrants per tal d’arribar fins aquí i amb les situacions i milers de problemàtiques que es troben un cop situats (que no és el mateix que “ben” situats). Per desgràcia, la grandíssima majoria d’immigrants no es deuen sentir pas identificats en les situacions que la sèrie representa i és una pena, ja que, en ser una sèrie que molta gent pot veure gràcies a la franja horària en la qual s’emet, es podria haver mostrat la verdadera realitat de la gent que pateix aquesta síndrome, per tal de crear consciència i que la gent sabés que no és tan fàcil adaptar-se a un país al qual vas per pura necessitat i on, a més a més, ningú et dona cap tipus de facilitat.

Des d’aquí voldria cridar a la reflexió... com us sentiríeu vosaltres si, d’una situació crítica i gens agradable que visquéssiu, en fessin una comèdia en tots els sentits?