Duncan Patterson és un home del tot curiós. Va ser un dels fundadors del grup Anathema. Després d’escriure la major part del disc Alternative 4 va deixar la banda. Molts van dir que la banda no seria la mateixa sense el treball de l’irlandès. Però, amb els discos posteriors, la formació dels germans Cavanagh s’ha reafirmat amb discos com Judgement, A fine day to exit i el més recent, A natural disaster.

El mateix li ha passat a la banda Antimatter. Ell va ser un dels fundadors. Va crear la banda amb el seu amic Mick Moss. Amb Leaving Eden, Mick Moss (veus) i Danny Cavanagh (guitarra) han creat el millor disc del grup fins al dia d’avui. Ara Duncan Patterson ha deixat Antimatter per dedicar-se exclusivament al seu nou projecte, Íon.

Amb Leaving Eden s’han acabat els sons experimentals. És un disc sense influències ambientals. No té veus femenines, i han desaparegut els sons electrònics. Manté la malenconia dels treballs anteriors, però amb un so molt més rocker. Es pot dir que és el disc més accessible de la formació. 

Els canvis més rellevants de la nova etapa són les veus i la substitució d’un so ambiental per un so més metàl·lic. El nou cantant Mick Moss havia intervingut ja en cançons anteriors de la banda. Un altre canvi significatiu es l’aparició de Danny Cavanagh a la guitarra. Aporta el seu estil de sempre i un treball impressionant amb els solos.

Des de la primera cançó, “Redemption”, presenta uns sons foscos i una veu càlida i sensible. El disc és ple de melancolia i expressivitat. La producció és l’adequada per a aquest tipus de produccions. Té claredat absoluta amb les guitarres acústiques, el piano i la corda, i són una mica més distorsionades les guitarres elèctriques. La veu de Moss està sempre en primer pla amb els seus excel·lents registres de tons mitjans i una veu plena de matisos.

És el disc perfecte per escoltar després d’Eternity i  d’Alternative 4. En definitiva, és un disc molt elaborat que guanya matisos cada vegada que l’escoltes.