El 10 de desembre de 2008 es van fer els  60 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans de l'ONU, document fet públic en plena postguerra, 1948, i que va marcar el començament d'una nova forma de comprendre les relacions entre les persones i els Estats. En aquest món en reconstrucció hi va haver diferents acostaments plantejats pels dos blocs triomfadors estampant els seus principis ideològics en les expressions normatives que convertien la Declaració Universal en possibilitats de realització. De tal manera, Occident va construir la seva idea a partir de la preeminència de l'esfera individual recollida en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Per la seva part, el bloc soviètic va anteposar els drets col·lectius de la Declaració en el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals.

Avui, complertes sis dècades, la data no passa de ser un aniversari més, un horitzó d'aspiracions en un entramat d'instruments normatius sense major vinculació d'obligat compliment per part dels Estats nacionals. Els avenços en aquesta matèria, els debats conceptuals, uns quants assoliments  de les Corts i els Tribunals internacionals de Drets Humans, no substitueixen la distància real entre el paper i el seu compliment, especialment en un panorama de criminalització de qualsevol moviment social que qüestioni el paper de l'Estat com a garant de la justiciabilitat dels drets.

El discurs des de dalt sap com manipular la idea fonamental de la protecció dels drets d'individus i col·lectius, fragmentant el concepte i particularitzant-ne alguns en els quals té marge de maniobra per no delatar la seva incapacitat estructural on el propi model de democràcia i de desenvolupament impossibilita el seu compliment. És així com les anomenades "generacions" de drets humans suposen un ordre o jerarquia que minva la noció d'integralitat dels drets econòmics, socials, culturals (DESC) i els polítics, tant com a les noves categories de l’anomenada tercera generació. Aquesta aparent disgregació pot arribar a presentar-se com una sèrie quantitativa que mesura quants d'aquests drets es compleixen i quants no, deixant de costat que l'important és la protecció de drets davant els abusos de poder.

Segons alguns autors, el que existeix per “fora del dret és privilegi", és a dir, en un món amb recursos limitats l'excepció d'una part de la societat que trenca el pacte social en el seu benefici causa immediatament l'exclusió d'una altra part que es veu vulnerada en quant als recursos a què hauria d’accedir.

L'accent en la protecció dels drets humans ha d'estar donat en beneficiar les asimetries que ha vingut produint un model de desenvolupament basat en l'exclusió. La idea de les generacions de drets humans es presta més a ser un pegat on poden anar unint-se drets fragmentats i focalitzats sense ni tan sols, assenyalar als autors d’una o altre vulneració.

L'exclusió que causa l'actual model de desenvolupament hegemònic hauria de ser entesa en la lògica de les relacions de força entre els grups que exerceixen el poder i els grups vulnerables que no solament pateixen, sinó que també s'organitzen i defensen els seus drets en l'entès que on hi ha poder, hi ha resistència i on hi ha resistència, hi ha una relació de poder, per tant, en paraules de Foucault, el poder no s'ha de pensar com a alguna cosa sense possibilitat de canvi, sinó que ben al contrari, s’ha d’entendre com a allò que està en joc sempre.

L'actual paper de la defensora no institucional de Drets Humans està posant l'accent en acompanyar els processos de transformació que els diferents moviments socials reivindiquen, o potser és més just dir-ho al revés, els moviments socials utilitzen els instruments de drets humans com una eina de la via legal de la seva lluita contra la ignomínia. En aquest sentit, ha pres molta importància la presència de la societat civil com a impulsora d'una acció solidària internacional que interactua amb els grups vulnerats en diferents punts del planeta.

Aquesta nova relació de persones a persones i de comunitats a comunitats es verifica una incipient capacitat d'autonomia per poder desemmascarar públicament els conflictes generats en els marges de les polítiques neoliberals i els megaprojectes estatals quan "la raó d'Estat" es fa valer per sobre dels pobles i les comunitats. Alguns exemples poden veure's en la tercera convocatòria del Tribunal Permanent dels Pobles realitzada al Perú el mes de Maig de 2008. Les reunions es duen a terme paral·lelament a les Cimeres d'Estat i de Govern de la Unió Europea, Amèrica Llatina i el Carib (UE ALC).

El tribunal es defineix com un "moviment d'organitzacions socials, polítiques,  pobles indígenes, xarxes de ONGs, ciutadans i ciutadanes d'Amèrica Llatina, el Carib i Europa que desenvolupen una visió crítica al model neoliberal que sobreexplota la força de treball,  els recursos naturals, mitjans de vida; ampliant la pobresa; aprofundint  les desigualtats, l'exclusió social; i destruint el planeta". Aquest fòrum internacional va denunciar les empreses multinacionals europees per les seves sistemàtiques violacions al dret internacional que emparen els drets humans de les comunitats, pobles, famílies i persones d'Amèrica Llatina i el Carib.

El tribunal va demandar que els països de la Unió Europea i els seus organismes comunitaris "sotmetin de manera vinculant les seves relacions econòmiques internacionals i les seves decisions de política econòmica i de cooperació internacional, sota els estàndards de primacia, garantia i respecte de les convencions, pactes internacionals i les declaracions i normes de l'Organització Internacional del Treball (OIT) en temes de drets fonamentals, desenvolupament humà, democràcia i protecció ambiental". També va plantejar que els Estats i governs d'Amèrica Llatina i El Carib garanteixin "la sobirania i dignitat dels pobles abans que els interessos econòmics dels sectors privats" i que “impedeixin la privatització de recursos fonamentals per a la vida com l’aigua, l’aire, la terra, les llavors, el patrimoni genètic i assegurin l'accés universal als serveis públics”.

El Tribunal va dictar una condemna ètica i moral a "les conductes i pràctiques polítiques, econòmiques, financeres, productives i judicials del model neoliberal, implementades i permeses pels Estats i les institucions de la Unió Europea", sentència que ha vingut ratificant-se per l'aprovació d'una important quantitat de persones i col·lectius del món sencer que han aprovat, amb la seva firma, els resultats del judici.

Un altre exemple de com la societat civil es va reapropiant no només del concepte sinó de l'exercici dels Drets Humans es pot veure en les sis visites realitzades a Mèxic per la Comissió Civil Internacional d'Observació pels Drets Humans (CCIODH) a Chiapas, Oaxaca i Atenco, iniciativa constituïda principalment per una xarxa de la societat civil europea. La CCIODH es va formar a partir de la sensibilitat i preocupació existent en la societat civil internacional per l'aguda violència present a Chiapas, Mèxic  a partir de la repressió estatal i paramilitar com a conseqüència de l'aixecament indígena zapatista de 1994. La matança d'Acteal, el 22 desembre de 1997, va justificar la formació d'un espai plural interessat en recollir informació de primera mà sobre les condicions que van fer possible aquesta matança. Els integrants de la CCIODH assenyalen que "comparteixen la preocupació pel respecte als drets humans i assumeixen que, en la seva qualitat de conquestes del conjunt de la humanitat, la defensa i la promoció d'aquests drets són una obligació i un deure que no es troben sotmesos a limitacions per les fronteres nacionals". Es parteix d'un enfocament ampli del significat dels drets humans que considera fonamental l'anàlisi dels drets col·lectius dels pobles i la responsabilitat dels agents estatals.

Els dos casos explicats, el Tribunal Permanent dels Pobles i la CCIODH, són expressions d'una nova forma d'entendre el paper del dret en el moviment global per la justícia social, en qüestió que inclouen, per exemple: la lluita per condicions laborals decents a les fàbriques globals; la mobilització dels migrats pel dret a la ciutadania; la lluita dels moviments socials de tot índole contra un model de desenvolupament excloent en el camp o a la ciutat.

Cada vegada més els moviments socials recorren estratègicament als tribunals nacionals i internacionals, a les xarxes transnacionals d'activistes per reivindicar els seus drets a la terra i el territori, a la seva cultura, a les seves noves formes d'organitzar-se i relacionar-se. El nou camí que es va perfilant implica tant reapropiar-se, com reconstruir el significat dels Drets Humans quant a la seva conceptualització sexagenària per part dels qui conformen els espais de lluita contra l'exclusió en una perspectiva des de baix. Són allà on totes i tots podem acompanyar als diferents moviments assumint la nostra posició a l'entramat de les relacions de poder encausant la nova correlació cap a aquells i aquelles les necessitats i les capacitats dels quals es trobin amenaçades o insatisfetes a causa de la posició política, social, cultural o econòmica que ocupen en la comunitat. L'acció proposada és clara: reflexionar-hi.