El 10 de desembre de 2008 es van fer els  60 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans de l'ONU, document fet públic en plena postguerra, 1948, i que va marcar el començament d'una nova forma de comprendre les relacions entre les persones i els Estats. En aquest món en reconstrucció hi va haver diferents acostaments plantejats pels dos blocs triomfadors estampant els seus principis ideològics en les expressions normatives que convertien la Declaració Universal en possibilitats de realització. De tal manera, Occident va construir la seva idea a partir de la preeminència de l'esfera individual recollida en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Per la seva part, el bloc soviètic va anteposar els drets col·lectius de la Declaració en el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals.

Avui, complertes sis dècades, la data no passa de ser un aniversari més, un horitzó d'aspiracions en un entramat d'instruments normatius sense major vinculació d'obligat compliment per part dels Estats nacionals. Els avenços en aquesta matèria, els debats conceptuals, uns quants assoliments  de les Corts i els Tribunals internacionals de Drets Humans, no substitueixen la distància real entre el paper i el seu compliment, especialment en un panorama de criminalització de qualsevol moviment social que qüestioni el paper de l'Estat com a garant de la justiciabilitat dels drets.

El discurs des de dalt sap com manipular la idea fonamental de la protecció dels drets d'individus i col·lectius, fragmentant el concepte i particularitzant-ne alguns en els quals té marge de maniobra per no delatar la seva incapacitat estructural on el propi model de democràcia i de desenvolupament impossibilita el seu compliment. És així com les anomenades "generacions" de drets humans suposen un ordre o jerarquia que minva la noció d'integralitat dels drets econòmics, socials, culturals (DESC) i els polítics, tant com a les noves categories de l’anomenada tercera generació. Aquesta aparent disgregació pot arribar a presentar-se com una sèrie quantitativa que mesura quants d'aquests drets es compleixen i quants no, deixant de costat que l'important és la protecció de drets davant els abusos de poder.