Des de fa uns mesos s’emet des d’una cadena de televisió la sèrie El síndrome de Ulisses.

Si es busca informació sobre la síndrome d’Ulisses es troba que és una malaltia, en concret una depressió, que pateixen molts dels immigrants que arriben a un altre país per tal de poder guanyar-se la vida i, si entres a la web de la sèrie hi ha un apartat on s’explica què és la síndrome i ho defineix com “una depresión nostálgica que sienten los que no se adaptan a su nueva vida. Los síntomas son insomnio, ansiedad, disfunción sexual, cambios bruscos de humor, llanto incontrolable y irritabilidad”.

Qui hagi vist algun dia la sèrie ha pogut observar un conegut i maco actor, el qual representa el paper d’Ulisses, un jove adinerat que ha hagut de deixar casa seva i els estudis d’EEUU per venir a treballar en un ambulatori d’un barri marginal i no en una luxosa clínica familiar. Dins d’aquest ambulatori, viu situacions còmiques i divertides i, a la sèrie, s’enfoca tot amb un punt de comèdia. Tant les sensacions d’Ulisses, com les vivències, les situacions... tot s’enfoca amb un punt d’humor, però ningú s’ha parat a pensar que estan convertint una situació que viu moltíssima gent i que, a més, no és gens còmica, en un circ?