El passat 21 de juliol un grup d’activistes de Greenpeace van desplegar una pancarta a les oficines de la multinacional espanyola Endesa a Madrid. Els ecologistes denuncien que l’empresa Endesa té la intenció de construir 5 preses a la Patagonia Xilena.

A la pancarta posava: “Bon dia Endesa, si de veritat et preocupa el futur dels fills dels teus fills no destrueixis la Patagonia. Atentament, Greenpeace”

Greenpeace protesta d’aquesta manera contra el projecte HidroAysén, del que és sòcia majoritària Endesa. Pretenen construir 5 gran preses hidroelèctriques a la Patagonia Xilena. Aquests projectes s’assentarien als rius Baker i Pascua, ambdós completament verges, inundant milers d’hectàrees de paisatges de gran valor ecològic.

Ja feia uns 4 anys que els fans d’Extremoduro estàvem esperant notícies d’ells. A principi d’any va sorgir el rumor que aquest any treien un nou disc, i això suposava una nova gira de concerts.

Després de la confirmació del nou CD vem començar a rebre bones notícies.

Ja es coneixia el títol del nou disc,  La ley  innata. Poc, desprès podíem disfrutar d’un tros de la nova cançó a través de la seva pàgina web oficial. Set minuts de cançó que ens recordava per què estàvem tan ansiosos esperant que tornessin. Set minuts d’Extremoduro en estat pur.

Mentre tots els fans estàvem disfrutant d’aquest trosset de cançó es van començar a publicar, de forma oficial, les dates dels concerts, entre ells, els  primers concerts a Catalunya; primer passarien per Girona, desprès per Reus i per veure’ls a Barcelona i a Lleida haurien d’esperar fins l’octubre.

Molts fans no s’ho van repensar dos cops i van comprar les entrades per Girona o Reus, qualsevol cosa per veure un gran retorn i, com era d’esperar, no els van defraudar.

Fa unes setmanes Catalunya patia una situació de sequera preocupant. Els pantans estaven gairebé buits i no teníem més recursos que fer transvasaments d’altres rius, dessalinitzar aigua del mar o, directament, portar-ne en vaixells.

Aquí venia el següent problema: molta gent s’oposava a alguna d’aquestes mesures ja que això suposava treure’ls la seva aigua per donar-la a uns altres; però, qui determina de qui és l’aigua?

Arran d’aquestes mobilitzacions va sorgir un debat: de qui és l’aigua?

Molta gent deia que l’aigua que passa per les seves terres és seva, mentre que d’altres determinaven que era de tots, o de ningú. Un debat en el qual tots i ningú tenia raó ja que, per sort (o per desgràcia) no podem marcar l’aigua que és nostra però sí que podem fer-ne un bon ús ja no només pel nostre propi bé… sinó pel bé de tots.

Evitar banyeres i canviar-les per dutxes ràpides; tancar l’aixeta mentre ens rentem les mans o les dents; vigilar que no degoti cap aixeta… són coses que poden semblar una ximpleria, però si fem tot això estalviem litres i litres d’aigua.

També hi ha diverses tècniques per estalviar l’aigua que malgastem de forma inconscient, com ara posar uns mecanismes a les aixetes perquè surti menys aigua, o posar un pes en el wàter (cisterna) per no llençar tanta aigua quan tirem de la cadena.

Com tots sabem i gràcies a les pluges que han caigut recentment, ja s’ha aixecat el decret de sequera i des dels ajuntaments no ens posen mesures restrictives sobre l’ús d’aigua. Ara, aquestes mesures ens les hem d’aplicar nosaltres sols ja que una part del futur de tota aquesta aigua està a les nostres mans.